L’esclerosi múltiple o esclerosi en plaques és una malaltia neurològica del sistema nerviós central en la què es produeix un atac autoimmune (de les pròpies defenses del pacient) a la mielina, que és la substància que exerceix d’aïllant de les neurones i que és necessària per a la transmissió efectiva dels impulsos nerviosos. Com a resultat d’aquest atac inflamatori es produeix una desmielinització de el sistema nerviós central que pot, finalment, desembocar en l’aparició degeneració neuronal i seqüeles neurològiques permanents.

Es tracta d’una malaltia relativament freqüent (al voltant d’1 de cada 1000 persones, segons les estimacions més recents) i que afecta persones joves (la mitjana d’edat al diagnòstic es situa al voltant dels 30 anys), majoritàriament dones, encara que pot ser diagnosticada també en nens i en persones d’edat avançada. L’esclerosi múltiple és considerada la primera causa de discapacitat neurològica en adults joves, per sobre fins i tot, en algunes estimacions, dels accidents de trànsit.

L’esclerosi múltiple pot presentar-se amb múltiples símptomes, encara que el més freqüent és que es manifesti com dèficits sensitius (dèficit de sensibilitat, formigueig …), motors (debilitat a les cames o braços, incoordinació, inestabilitat al caminar, fatiga intensa …) o visuals (pèrdua de visió d’un ull, visió doble …), especialment en les primeres fases de la malaltia. No obstant això, al llarg de el temps, poden aparèixer altres símptomes de tipus cognitiu (memòria, orientació, capacitat de mantenir la concentració …), afectiu (depressió, ansietat, insomni …), d’esfínters (urgència miccional, restrenyiment …) o sexuals (impotència, pèrdua de libido …). Per aquest motiu se l’anomena la “malaltia de les mil cares” ja que pràcticament cada pacient té un perfil específic de símptomes.

La malaltia, en la seva forma més freqüent, anomenada “remitent-recurrent” cursa a brots. Un brot és un episodi neurològic de nova aparició, de més de 24 hores de durada, que s’instaura en hores o en dies, que va empitjorant fins a un màxim en el qual es manté per després anar recuperant, bé espontàniament o bé després de tractament amb corticosteroides, podent ser la recuperació completa o parcial. En les formes anomenades progressives, es poden succeir brots amb empitjorament dels símptomes constant sense que hi hagi remissió posterior. Als pacients que comencen amb progressió contínua de la discapacitat d’inici se’ls classifica com afectes de formes primàries progressives i són pacients afectats d’esclerosi múltiple secundària progressiva els que comencen una fase progressiva després d’haver tingut una fase recurrent-remitent de la malaltia.   

Encara que aquesta és la definició clàssica de les diferents formes de progressió de la malaltia, en el moment actual es parla d’esclerosi múltiple activa o no (en funció de si hi ha brots o lesions noves) i progressiva o no (en funció de si hi ha o no progressió de la discapacitat; hi hagi brots o no).

L’esclerosi múltiple es diagnostica en base a uns criteris diagnòstics que inclouen els símptomes i l’exploració neurològica, la ressonància magnètica cranial i medul·lar, la punció lumbar i l’exclusió d’altres malalties similars.

L’esclerosi múltiple és una malaltia tractable. Es disposa de múltiples tractaments per al seu maneig. Entre els tractaments es troben aquells que pròpiament tracten els mecanismes de la malaltia i tracten d’aturar els seus efectes (tractaments modificadors de la malaltia), tractaments simptomàtics (aborden els símptomes de la malaltia però no modifiquen el seu curs) i tractaments rehabilitadors. Els tractaments modificadors de la malaltia es classifiquen en funció de la seva efectivitat i perfil d’efectes secundaris en tractaments de primera i segona línia.

• Tractaments modificadors a l’Esclerosi Múltiple
  • Primera Línia
    • Interferon beta (Beta1b: Betaferon i Extavia, tots dos subcutanis. Beta1a: Avonex (intramuscular) i Rebif (subcutani))
    • Acetat de Glatiràmer (Copaxone i acetat de Glatiràmer Mylan, subcutanis)
    • Teriflunomida (Aubagio), oral, un cop a el dia
    • Dimetil Fumarato (Tecfidera), oral, dues vegades al dia
  • Segona Línia
    • Fingolimod (Ginlenya), oral, un cop a el dia
    • Cladribina (Mavenclad), oral durant 5 dies, descans un mes, altres 5 dies, descans d’un any i repetir curs a l’any 2.
    • Ocrelizumab (Ocrevus), endovenós cada 6 mesos
    • Natalizumab (Tysabri), endovenós, cada 4 setmanes
    • Alemtuzumab (Lemtrada), endovenós, 5 dies consecutius, descans d’un any, 3 dies consecutius més i descans segons evolució de malaltia.
  • Tercera Línia (tractaments utilitzats en ús compassiu o quan les altres teràpies han estat descartades)
    • Mitoxantrona
    • Ciclofosfamida
    • Trasplantament Autòleg de progenitors hematopoètics (“Trasplantament de Medul·la Òssia”).

A més, en l’esclerosi múltiple es realitzen amb freqüència assaigs clínics, destinats a investigar la utilitat i seguretat de nous fàrmacs que puguin aprovar-se com a útils en la malaltia en el futur.

Tot i que es tracta d’una malaltia amb un important estigma social, generalment associada a l’ús de cadira de rodes ja discapacitat permanent, com en totes les malalties, hi ha un espectre divers de gravetat dels símptomes i, per tant, poden estar diagnosticats d’esclerosi múltiple tant pacients que segueixen una vida absolutament normal com pacients que es troben molt a discapacitats i amb pèrdua important de l’autonomia. Particularment, els pacients de llarga evolució i edat avançada, aquells diagnosticats quan no existien teràpies efectives o aquells pacients amb variants progressives i agressives de la malaltia, solen ser els que es reconeixen com afectes, si bé hi ha un important nombre de pacients que, a tot i els símptomes i la necessitat de tractament crònic, són capaços de portar una vida relativament activa, tant en l’esfera laboral com en la personal.